DE/49 L’ésser humà: l’aprenentatge.
Un dels grans problemes actuals és el d’haver allargat artificialment el temps d’infantesa. En menys de 100 anys ha passat de 12 a 22 anys.
Aquesta dada s’intenta fer passar per una millora de la qualitat de vida de la persona. La realitat és molt diferent.
Suposant una duració de vida de 70 anys (en el primer món):
Vida independent al s. XX: 70/23= 5,83 infantesa.
Vida independent al s. XXI: 70/22= 3,18 infantesa.
La independència biològica en el primer cas és de 1,8 vegades superior que la del segon cas. Caldrà veure si l’allargament de la infantesa queda compensat per la millora de la qualitat de vida que es promet a canvi. Per ara, durant l’ensinistrament, no hi ha dubte que sí: l’infant actual viu qualitativament millor que els seus avantpassats.
L’ensinistrament –educació i instrucció- actual està construït amb paràmetres del passat. En aquest passat les coses es modificaven prou lentament perquè gran part dels coneixements –i raonaments- anteriors fossin encara útils durant una gran part del futur.
Quan aquests coneixements deixaven de ser útils, el propi adult estava en posició per actualitzar-los pels seus propis mitjans: autoaprenentatge.
Actualment, les coses es modifiquen molt ràpidament i de forma accelerada: és ja pràcticament impossible adequar l’ensenyament a les necessitats, no sols futures, ni tan sols immediates dels alumnes.
L’ensenyament actual es limita a formar –educar- l’alumne amb materials –ètics, estètics, tècnics- propis d’un passat pròxim, en el qual possiblement encara podrien ser de certa utilitat.
El problema s’agreuja quan considerem que l’allargament de la infantesa disminueix el temps de possible autoaprenentatge en el moment que podria ser més efectiu: la pubertat.
L’ensenyament actual es defensa dient que certs coneixements són bàsics i immutables: indiferents al temps. Greu error.
Fins i tot els coneixements immutables han deixat de ser-ho. Durant mil·lenis s’ha considerat que es podia aplicar la lògica per resoldre un problema:
El tren ha arribat a les 12 a l’estació. Afirmació.
El tren no ha arribat a des 12 a l’estació. Negació.
Les dues condicions són incompatibles segons la lògica. Però des de l’any 1905 –Einstein- tenim que la relativitat ens diu que les proposicions anteriors no són incompatibles: són incompletes:
El tren ha arribat a les 12 segons el rellotge de l’estació.
El tren no ha arribat a les 12 segons el rellotge del maquinista.
Ara podem aplicar la lògica de forma coherent i racionalitzar l’explicació: s’ha transformat en dues afirmacions-
Els dos rellotges no estaven posats a la mateixa hora.
Coses aparentment tan senzilles transformen la manera de pensar.